Biografia
Infantesa
Una infantesa feliç
Reproducció del text: Carme Arnau. Mercè Rodoreda un viatge entre paraules i flors. Girona;
Fundació Caixa de Girona, 1999. P. 7-16.
«Recordo la sensació d'estar a casa quan, abocada a la barana del terrat, veia caure damunt de la gespa i les hortènsies les flors blaves de la xicranda. No sabré explicar-ho mai; mai no m'he sentit tan a casa com quan vivia a casa del meu avi amb els meus pares»
Mercè Rodoreda «Imatges d'infantesa»
En prologar Mirall trencat, l'any 1974, Mercè Rodoreda va escriure:
«Vinculada a les flors, sense flors durant anys, vaig sentir la necessitat de parlar de flors i que el meu protagonista fos un jardiner.» I és que, com apunta aquest personatge: «Un jardiner és una persona diferent de les altres i això ens ve de tractar amb flors». L'autora es refereix al fet que la primera novel·la que va acabar, després del seu llarg exili, va ser, justament, Jardí vora el mar, protagonitzada per un vell jardiner, l'escenari principal de la qual és un jardí esplèndid, on proliferen tota mena de flors, algunes corrents, d'altres exòtiques, que la novel·lista demostra conèixer profundament. I com tantes coses en el cas de Mercè Rodoreda, aquesta «vinculació» arrenca de la seva infantesa. [...]
Reproducció del text: Carme Arnau. Mercè Rodoreda un viatge entre paraules i flors. Girona;
Fundació Caixa de Girona, 1999. P. 7-16.
Com a fugida d'una existència excessivament tancada i d'escassos horitzons, Mercè Rodoreda va començar a col·laborar en premsa i revistes, generalment amb contes, alguns per a infants: La Publicitat, La Veu de Catalunya, Mirador... Es tracta d'uns contes on sovint apareixen flors, com és el cas de «La noia del pomell de Camèlies», on les camèlies arrosseguen cap al record, cap a la joventut, com serà constant de la producció rodorediana. I també va escriure quatre novel·les que, posteriorment, va rebutjar perquè reflectien la seva inexperiència, perquè palesaven les ganes fabuloses que tenia d'escriure però poca cosa més, com va destacar en una entrevista. Únicament va acceptar Aloma (1938), premi Crexells de 1937, malgrat que, com a mostra de la seva exigència, la va tornar a escriure de cap i de nou i en publicà una nova versió, l'any 1969. A la novel·la, una obra d'anàlisi interior, centrada en una figura femenina, en una adolescent, Aloma, que viu en una Barcelona que creix i s'expandeix però que és alhora conflictiva, apareix un escenari que amb variants serà constant de la seva producció: una torreta modesta però amb jardí del barri de San Gervasi, un jardí ple de flors. De fet, l'entrada en el món adult d'Aloma -un món sempre desencisat en Rodoreda- es representa per la identificació de la noia amb una flor marcida i, també, per la pèrdua del jardí, l'únic espai de felicitat, de somni. Com si es tractés d'una mena d'expulsió del paradís terrenal, un jardí també. [...]
Un exili llarg i difícil a França i Suïssa
Reproducció del text: Carme Arnau. Mercè Rodoreda un viatge entre paraules i flors. Girona;
Fundació Caixa de Girona, 1999. P. 7-16.
«Sortia d'un d'aquests viatges au bout de la nuit durant els quals escriure sembla una ocupació espantosament frívola: la fugida de París, a peu, amb alguns espectacles al·lucinants: incendi d'Orleans, bomabardeig del pot de Beaugency, amb carros plens de morts... Dos anys a Llimoges morint al dia, com dia aquell, dos anys a Bordeus, vivint-hi...»
Entrevista a Baltasar Porcel: «Mercè Rodoreda o la força lírica», Serra d'Or (març 1966).
A França, va viure a Tolosa i a París, però en entrar-hi els alemanys hagué de fugir a peu, i s'enfrontà així amb espectacles al·lucinants, assenyaladament amb l'incendi d'Orleans; el foc, de fet, serà un altre símbol de la seva producció, per assenyalar la destrucció -que arrossega la guerra - , però també la purificació que caracteritza aquesta primera matèria, unes matèries amb un relleu progressiu en la seva obra. [...]
Un retorn progressiu a partir dels anys setanta
Reproducció del text: Carme Arnau. Mercè Rodoreda un viatge entre paraules i flors. Girona;
Fundació Caixa de Girona, 1999. P. 7-16.
«El poble és sensacional. Les cases estan bastant separades les unes de les altres, situades al cim d'una muntanya lleugera des d'on es pot veure amb una girada d'ulls el mar i la cresta blanca dels Pirineus»
Mercè Rodoreda. «Viatge al poble de la por» del recull Viatges i flors.
De fet, el retorn a Catalunya no es va efectuar a Barcelona, una ciutat bilingüe i sorollosa que ja no li agradava, sense vegetació i sense jardins, sobretot, sinó en aquest tranquil poblet de les Gavarres, que es troba al cim d'una muntanyola permanentment verda, on al final dels setanta es va construir una casa amb jardí, en plena natura. [...]
1908 - 1921
Infantesa
1908
El dia 10 d’octubre de 1908 neix Mercè Rodoreda Gurguí en una petita torre amb jardí, propietat del seu avi, situada al carrer de Sant Antoni, actualment Manuel Angelon, del barri de Sant Gervasi de Cassoles, de Barcelona. És filla única del matrimoni format per Andreu Rodoreda Sallent i Montserrat Gurguí Guàrdia. Al pare, comptable d’una armeria, sempre li va agradar el teatre. La mare sentia certa inclinació per la música. Ambdós van compartir l’afició pel teatre, en un ambient bohemi, i van assistir a l’Escola Catalana d’Art Dramàtic (actual Institut del Teatre), que dirigia Adrià Gual, per aprendre declamació.
1909
Joan Gurguí Guàrdia, germà de Montserrat, marxa a Argentina.
1915 - 1917
Cursa estudis primaris a dues escoles diferents: al Col·legi de Lourdes, de Sarrià, i en un altre més a prop de casa seva, entre els carrers Pàdua i Vallirana. Però el seu gran mestre va ser el seu avi, admirador de Verdaguer i col·laborador de La Renaixença. Rodoreda deixa d’anar a escola per tenir cura de l’avi malalt.
1917
Participa en la representació de la comèdia El misteriós Jimmy Samson, de Paul Armstrong, realitzada per una companyia amateur a l’Ateneu de Sant Gervasi. Rodoreda representa el paper de Ketty.
1919
Joan Gurguí, que havia mantingut una correspondència regular amb la seva família, retorna a Barcelona. Mercè Rodoreda vivia amb entusiasme l’espera i l’arribada de les cartes de l’oncle, que, amb el temps, arriba a mitificar.
1921
Mor l’avi, Pere Gurguí. I torna a Barcelona l’«oncle d’Amèrica», Joan Gurguí, per a resoldre els problemes econòmics de la família. L’arribada de l’oncle a casa dels Gurguí canvia el tipus de vida de la família. S’imposa l’austeritat i l’ordre convencional.
Primeres incursions en l’escriptura
1928
El 10 d’octubre, dia en què complia vint anys, es casa amb l’oncle Joan Gurguí Guàrdia, catorze anys més gran que ella, a la parròquia de la Bonanova, de Barcelona, amb dispensa papal pel grau de consanguinitat. Viatge de noces a París i trasllat al carrer Saragossa de Barcelona.
1929
El dia 23 de juliol neix en Jordi, fill únic de la Mercè Rodoreda i en Joan Gurguí. Mercè Rodoreda comença, aleshores, a actualitzar-se en tots els sentits i busca una projecció, un treball que l’alliberi de la dependència econòmica i social contreta amb el seu marit.
1931
Decideix dedicar-se a escriure. Entra al Liceu Dalmau per a aprendre ortografia i gramàtica, conscient de les seves mancances d’expressió. Hi coneix Delfí Dalmau, el seu primer mentor literari i periodístic.
1932
Es publica a l’editorial Catalònia la primera novel·la de Mercè Rodoreda: Sóc una dona honrada? I també comença a escriure a la premsa.
1933
Mercè Rodoreda escriu a Clarisme, entre octubre de 1933 i juny de 1934, on publica les seves entrevistes a escriptors i artistes plàstics; també cròniques de la ciutat o viatges.
1934
Publica Del que hom no pot fugir en les edicions de Clarisme, i en edicions Proa Un dia en la vida d’un home. Mercè Rodoreda comença a relacionar-se amb el món de la literatura, a través de l’escriptor Joan Puig i Ferreter, director de Proa. Coneix Andreu Nin i es relaciona amb els escriptors Francesc Trabal, Joan Oliver, Joan Prat, conegut com a Armand Obiols, que havien pertangut a La Colla de Sabadell i més tard al Club dels Novel·listes, com la mateixa Rodoreda. Aquest any també surt a la venda l’assaig Polèmica, de Delfí Dalmau, on entrevista Mercè Rodoreda, i en la introducció fa unes declaracions que anticipen els valors literaris de l’escriptora.
1935 - 1939
Escriu contes infantils a la pàgina setmanal del diari La Publicitat, anomenada «Una estona amb els infants», i contes a La Revista, La Veu de Catalunya i Mirador.
1936
Apareix publicada la seva quarta novel·la, Crim, rebutjada posteriorment per l’escriptora, com fa també amb les tres anteriors.
1937
Comença a treballar com a correctora de català al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. Coneix les escriptores Aurora Bertrana i M. Teresa Vernet i fa amistat amb Susina Amat, Julieta Franquesa, Anna Murià i Carme Manrubia. Amb Aloma, la seva cinquena novel·la, guanya el Premi Crexells. Escriu molts contes psicològics amb temàtica de guerra i participa en la Setmana de la Dona amb la conferència radiada «La dona, l’art i la guerra». Aquest mateix any Mercè Rodoreda i el seu marit, Joan Gurguí, se separen.
1938
La Institució de les Lletres Catalanes publica Aloma, que la consolida com a escriptora. Mercè Rodoreda viatja a Praga amb Francesc Trabal en representació del PEN Club de Catalunya, i allà llegeix una salutació redactada pel poeta Carles Riba. Mor Andreu Rodoreda i Sallent, pare de l’escriptora.
L’exili (1a part)
1939
Mercè Rodoreda emprèn el camí de l’exili el 23 de gener, i deixa el seu fill amb la seva mare pensant en un retorn proper. Surt de Barcelona juntament amb altres intel·lectuals en un bibliobús de la Institució de les Lletres Catalanes que els trasllada a Girona, d’on passen al Mas Perxés, a Agullana (Alt Empordà) per dirigir-se, després, a Perpinyà i Tolosa, fins a instal·lar-se en un castell del segle xviii, disposat per acollir refugiats, a Roissy-en-Brie, població propera a París. Allà viu uns mesos amb altres escriptors: Anna Murià i família, C. A. Jordana i família, Armand Obiols, Francesc Trabal. En aquest context comença la relació sentimental entre Rodoreda i Obiols, la seva parella a l’exili. La Segona Guerra Mundial trenca, però, l’estabilitat de Roissy i els obliga a començar el periple de nou: uns escullen l’exili cap a Hispanoamèrica i altres, com Rodoreda i Obiols, decideixen quedar-se a Europa.
1940 - 1944
Fugida de París amb la invasió alemanya. Acabada la Segona Guerra Mundial, Mercè Rodoreda s’instal·la a Llemotges en condicions precàries i al cap de poc temps a Bordeus, amb Armand Obiols, que treballa sota control alemany. Durant aquests primers anys, es guanya la vida cosint per a uns magatzems i escriu contes, que publica en revistes de l’exili.
1946
Rodoreda i Obiols es traslladen a París, al carrer Cherche-Midi, número 21, al costat de la zona on es reunien els intel·lectuals a Saint-Germain-des-Prés. Continua escrivint contes i comença a dedicar-se a la poesia. Obiols treballa com a responsable de la Revista de Catalunya a l’exili.
1947 - 1953
Mercè Rodoreda comença a tenir problemes de salut; a més es ressent d’una estranya paràlisi al braç dret que li impedeix conrear una creació literària més extensa. Josep Carner esdevé un mentor per a la seva poesia i, a vegades, un corrector. Amb ell manté una intensa i afectuosa correspondència. Amb l’obra poètica aconsegueix diferents premis: als Jocs Florals de 1947, a Londres, rep la Flor Natural; a l’any següent, als de París, li donen novament la Flor Natural i, finalment, a Montevideo, el 1949, és nomenada «Mestra en Gai Saber».
1949
Torna per primera vegada a Barcelona, per afers econòmics relacionats amb la propietat de la casa on viuen la seva mare i el seu fill.
1951
La quotidianitat parisenca és feta, sobretot, de lectura i pintura. S’apropa a l’obra dels pintors més destacats d’aleshores: Picasso, Klee, Kandinski, Miró..., als quals intenta imitar. Els cercles d’amistat que més freqüenten Rodoreda i Obiols són els de Rafael Tasis, Joan Puig i Ferreter i Melcior Font. Rodoreda comença a patir crisis hepàtiques recurrents, que són motiu d’estades a balnearis i paratges de muntanya.
1952
Cura al balneari Chátel-Guyon, prop de Vichy, lloc on a més de la seva recuperació comença a gaudir d’una soledat que li permetrà endinsar-se de ple en l’obra creativa.
1953
Obiols comença a tenir contractes temporals per a treballar a Ginebra, a la UNESCO, com a traductor. Rodoreda escriu, va molt al cinema i al Louvre, visita exposicions i manté una determinada vida social.
L’exili (2a part)
1954
Rodoreda i Obiols fixen la seva residència a Ginebra, on Obiols treballa com a traductor de diversos organismes de les Nacions Unides. Rodoreda conserva la seva habitació de París fins al 1977. L’alleugeriment econòmic els permet llogar un apartament a un barri burgès al carrer Vidollet, número 19. També es dedica esporàdicament a la pintura. Es casa el seu fill.
1956
Envia a Mèxic tres sonets: «Evocació dels morts», que pertanyen al projecte inacabat Món d’Ulisses. N’és la guanyadora i els hi publiquen a Gaseta de Lletres, suplement literari de La Nova Revista. A Barcelona es convoquen ja premis literaris en català. Rodoreda guanya el Premi Joan Santamaria amb el conte Carnaval, escrit a Bordeus durant la guerra.
1957
Guanya el Premi Víctor Català amb el recull de contes escrits a l’exili, sota el títol Vint-i-dos contes, publicat el 1958. Si el premi Santamaria li va donar ànims, el Víctor Català significa l’embranzida definitiva per a continuar una obra ara ja imparable.
1959
Presenta al Premi Joanot Martorell Una mica d’història, que es publica el 1967 amb el títol de Jardí vora el mar. Escriu el conte Rom Negrita per a Els 7 pecats capitals vistos per 21 contistes. Comença a escriure Colometa, la futura La plaça del Diamant.
1960
Presenta Colometa al Premi Sant Jordi. No guanya, però obté el vot de Joan Fuster, que la recomana al Club dels Novel·listes, on el director, Joan Sales, s’interessa vivament per la novel·la i inicia un contacte editorial i epistolar amb Mercè Rodoreda. Treballa en La mort i la primavera i en Flors de debò, que no apareixen fins al 1978 a Viatges i flors. Obiols fixa definitivament la seva residència a Viena per motius de treball.
1961
Envia La mort i la primavera al Premi Sant Jordi, novament sense èxit. Es publica pòstumament el 1986.
1962
Publicació de La plaça del Diamant al Club dels Novel·listes. L’èxit és extraordinari i les edicions es van succeint. Obiols viu pràcticament instal·lat a Viena.
1964
Mor Montserrat Gurguí Guàrdia, mare de l’escriptora.
1965
El 25 d’agost escriu a Joaquim Molas com a resposta a la sol·licitud de posar en marxa l’edició de les seves obres completes. Rebutja la publicació de les quatre primeres novel·les i accepta reescriure Aloma. Comença a ser reconeguda fora de Catalunya gràcies a la traducció de les seves obres. La primera és La plaça del Diamant, traduïda a l’espanyol el 1965, a l’anglès (1967), a l’italià (1970), al francès (1971), entre d’altres.
1966
Publicació de El carrer de les Camèlies (Club Editor), que rep el Premi Sant Jordi 1966. Mor el seu marit Joan Gurguí.
1967
Publicació de Jardí vora el mar (Club Editor). El carrer de les Camèlies rep el Premi de la Crítica Serra d’Or. Es publica el volum de contes La meva Cristina i altres contes (Edicions 62). Treballa en Mirall trencat.
1968
Adquireix un pis al carrer de Balmes, amb vistes al carrer d’Atenes.
1969
Publicació de la nova versió d’Aloma (Edicions 62), totalment reescrita. El carrer de les Camèlies rep el premi Ramon Llull.
1970
A partir d’aquest any, es multipliquen les traduccions de les seves obres a les més diverses llengües, incloses les més remotes (japonès, vietnamita, etc.).
1971
Armand Obiols mor a Viena. Rodoreda ja és a la ciutat quan s’esdevé el fet.
Tornada a Catalunya
1972
Cada vegada són més freqüents les visites a Barcelona. En una d’aquestes estades Mercè Rodoreda passa l’estiu a Romanyà de la Selva, a El Senyal, la casa de la seva amiga Carme Manrubia. Aquí hi viu sis anys, fins que el 1978 té construïda la seva pròpia casa.
1973
Representació de l’adaptació teatral del conte Record de Caux per la companyia Rosec de Dits, a Vic.
1973 - 1975
Acaba Mirall trencat a Romanyà, que es publica el 1974. Tanca el pis de Ginebra. Comença a escriure Quanta, quanta guerra...
1974
Edicions 62 comença la publicació de les Obres completes.
1975
Arriba a les llibreries Mirall trencat (Club Editor).
1976
La revista Els Marges publica la peça teatral El Parc de les Magnòlies. Carme Arnau redacta la primera tesi doctoral sobre la narrativa de Mercè Rodoreda. Adaptació televisiva del conte El mirall, de Lluís Quinquer, realització d’Orestes Lara i direcció de Manuel Lara, al programa Taller de comèdies de RTVE2. Rodoreda reescriurà el guió i el convertirà en la peça teatral El mirall del record, que es conserva a l’Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda.
1978
Publica Semblava de seda i altres contes (Club Editor), amb narracions escrites des de la guerra fins a la mort d’Obiols i d’altres de recents. Aloma, versió televisiva de Lluís Pasqual, i direcció de Sergi Schaaff, per al programa Novela de RTVE.
1979
Es construeix una casa a Romanyà de la Selva. Representació de dos textos teatrals de Rodoreda, La sala de les nines i L’hostal de les tres camèlies, dirigides per Araceli Bruch.
1980
Publica Quanta, quanta guerra... (Club Editor), Premi Crítica Serra d’Or, i Viatges i flors (Edicions 62), Premi Ciutat de Barcelona. A més d’aquests premis, rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Es publica la recopilació de Tots els contes (Edicions 62). Pregonera de les Festes de la Mercè de Barcelona.
1982
S’estrena la versió cinematogràfica de La plaça del Diamant, dirigida per Francesc Betriu. Escriu Imatges d’infantesa, breus relats biogràfics publicats a la revista Serra d’Or.
1983
Mor el dia 13 d’abril en una clínica de Girona, víctima d’un càncer, i és enterrada al cementiri de Romanyà de la Selva.